La directiva sobre normes comunes per fomentar la reparació de béns o, com ens agrada anomenar-la, la directiva sobre el dret a reparar, va ser la nostra gran victòria del 2024. Ara que s’acosta l’estiu, els estats membres treballen per incorporar-la al dret nacional abans del 31 de juliol de 2026. Seguim de prop els avenços arreu d’Europa, perquè la manera com els estats membres interpretin i apliquin aquesta directiva determinarà si realment representa un canvi per a les persones consumidores i aquelles que es dediquen professionalment a la reparació.

A continuació, presentem una entrevista amb la Katrin, de Runder Tisch Reparatur, un dels membres del nostre grup directiu, sobre el procés de transposició a Alemanya i què hi ha en joc.

Katrin lliurant una petició per a un fons alemany de reparació a l’aleshores ministra de Medi Ambient, Steffi Lemke, l’octubre de 2023. Crèdits: Chris Grodotzki / Campact

Entrevista

Hola, Katrin. Ens pots explicar una mica què és Runder Tisch Reparatur i a què us dediqueu?

Runder Tisch Reparatur, o Taula Rodona de Reparació, és una xarxa que agrupa actors molt diversos: organitzacions de la societat civil, comunitats de reparació, empreses del sector, investigadors i altres persones i entitats que treballen per un veritable dret a reparar.

La xarxa es va crear el 2015 perquè vam detectar una necessitat clara de reforçar la defensa de la reparació i de les persones que volen reparar els seus productes. El nostre objectiu és conscienciar sobre el potencial de la reparació, posar en evidència els obstacles que encara existeixen i identificar què cal fer perquè reparar torni a ser una opció accessible i assequible. Portem la veu de les persones que es dediquen a la reparació als processos polítics i als debats legislatius.

Ens pots explicar què està passant ara mateix a Alemanya amb la transposició de la Directiva?

A Alemanya, el ministeri responsable de transposar la Directiva és el Ministeri de Justícia i Protecció dels Consumidors. Al gener va publicar el primer esborrany de la llei de transposició i, durant el període de consulta, nosaltres i altres parts interessades hi vam presentar observacions.

Des d’aleshores, el Govern ha treballat en una versió revisada de l’esborrany que, des del nostre punt de vista, introdueix algunes millores. El següent pas seran els debats parlamentaris, previstos per al juny. Probablement la llei s’aprovarà a finals de juny o principis de juliol.

Ara per ara, tot apunta que Alemanya complirà el termini del juliol de 2026. Evidentment, això depèn que no passi res inesperat, però en general el procés sembla avançar segons el calendari previst.

Quin marge tenen realment els estats membres a l’hora de transposar aquesta directiva?

En general, aquesta directiva està força harmonitzada, de manera que els estats membres no tenen gaire marge per introduir divergències importants o enfocaments alternatius. Els requisits estan definits amb bastanta claredat a escala europea.

Dit això, encara hi ha una certa flexibilitat en la interpretació del redactat i en l’aplicació pràctica d’alguns conceptes. Aquestes decisions poden semblar tècniques, però poden tenir conseqüències importants sobre el funcionament real de la reparació.

Quines parts de la Directiva són més rellevants per a vosaltres?

Nosaltres ens centrem sobretot en el que passa quan s’acaba el període de garantia, perquè és aleshores quan reparar es complica més. Durant la garantia, les reparacions solen anar a càrrec del venedor o del fabricant. Però un cop finalitzada, les persones consumidores sovint es troben amb costos elevats o poques opcions per reparar. Per això és fonamental garantir l’accés a peces de recanvi a preus justos. Sense peces assequibles, reparar deixa de ser una opció realista.

Un altre element positiu de la Directiva és l’ampliació de la garantia durant un any després d’una reparació. Això crea un incentiu per reparar en lloc de substituir els productes.

Però, per a nosaltres, la qüestió més important és mantenir una competència justa al mercat de la reparació. Els reparadors independents han de poder fer reparacions utilitzant peces originals, així com peces de segona mà o compatibles. No s’hauria de permetre que els fabricants bloquegin les reparacions independents mitjançant restriccions de software o de hardware.

Aquest principi està recollit en el text legal alemany. Tot i això, continua havent-hi incertesa al voltant de les excepcions relacionades amb els drets de propietat intel·lectual. Això podria acabar convertint-se en un buit legal, depenent de com ho interpretin els fabricants i de com les autoritats facin complir la normativa.

Ara mateix, hi ha poc marge per resoldre del tot aquesta incertesa durant la transposició. Dependrà molt de com s’apliquin les normes en la pràctica.

Protestes a favor de reparacions assequibles durant la formació del nou govern a Alemanya (Koalitionsverhandlungen) l’abril de 2025. Crèdits: Andrea Lauss / INKOTA

Quin era el problema amb els preus raonables de les peces de recanvi?

La Directiva exigeix que els fabricants ofereixin les peces de recanvi a preus raonables que no desincentivin la reparació. Aquesta formulació ja s’ha incorporat a l’esborrany de la llei alemanya.

Tanmateix, en la primera versió només apareixia l’expressió “preus raonables de les peces de recanvi”, sense l’aclariment important que aquests preus no han de desincentivar la reparació, tal com estableix la Directiva europea. Vam criticar durament aquesta omissió i, finalment, en la versió revisada, el redactat es va alinear amb la Directiva.

Malgrat això, la llei continua sense definir què significa “raonable” a la pràctica. Nosaltres defensem que caldria aclarir-ho més, si més no a les notes explicatives, si no és possible al mateix text legal. Ens preocupa que “raonable” no s’interpreti des del punt de vista de les persones consumidores, sinó dels fabricants.

Sobretot perquè els estudis mostren que la majoria de les persones consumidores només es plantegen reparar si el cost total de la reparació és inferior al 30 % del preu d’un producte nou. Ho vau incloure a les vostres observacions?

Sí, vam proposar encarregar a una autoritat pública que aclarís aquest punt, tenint en compte les conclusions sobre aquests llindars. Vam citar les proves que ja havíem presentat com a coalició el 2024.

Sense referències més concretes, serà difícil fer complir la normativa. Costarà determinar si els fabricants compleixen realment el requisit d’oferir peces de recanvi a preus raonables.

Un altre punt rellevant és la mesura nacional de foment de la reparació. Sabeu quina serà a Alemanya?

Encara no, perquè no cal incloure-la a la llei de transposició i els estats membres tenen fins al juliol de 2029 per comunicar-la a la Comissió. El 2024, el Govern va posar en marxa un programa de foment de la reparació que oferia suport econòmic a iniciatives de reparació. Els repair cafés i altres iniciatives similars podien rebre subvencions de fins a 3.000 euros per comprar eines, llogar equips o cobrir altres despeses relacionades amb la reparació.

És positiu veure aquest tipus de suport, però té limitacions. El programa només s’adreça a iniciatives comunitàries de reparació i no dona suport estructural al sector comercial de la reparació.

Què us agradaria veure, aleshores, com a mesura nacional de foment de la reparació?

La nostra proposta principal seria crear un fons de reparació finançat pels fabricants, semblant al Bonus Réparation francès. Aquest sistema cobreix una part dels costos de reparació per a les persones consumidores i fa que reparar sigui més assequible. El més important és que no es finança amb pressupostos públics, sinó amb aportacions de fabricants i empreses que comercialitzen productes dins del sistema de Responsabilitat Ampliada del Productor.

Alemanya ja compta amb alguns programes regionals de bons de reparació, per exemple a Berlín, Saxònia i Turíngia. Altres regions també estudien mesures semblants. Ara bé, aquests programes regionals no són necessàriament sostenibles a llarg termini. Si el finançament depèn dels pressupostos públics, sempre hi ha incertesa sobre la continuïtat dels programes. Les empreses de reparació necessiten estabilitat per poder planificar la seva activitat.

I per això també esteu pendents d’altres regulacions europees, oi?

Sí. La Directiva crea el marc jurídic per al dret a reparar, però finançar la reparació requereix eines polítiques addicionals.

Per això són tan importants les reformes de la legislació sobre economia circular i els sistemes de Responsabilitat Ampliada del Productor. Sense mecanismes específics de finançament, la reparació pot continuar sent legalment possible però econòmicament inaccessible per a molta gent.

Per què són útils els fons de reparació?

Els fons de reparació poden fer que reparar sigui més assequible i accessible, especialment per als productes que ja estan en ús.

Això és important perquè els requisits d’ecodisseny s’apliquen principalment als nous productes que entren al mercat. Els productes que avui ja són a les llars no es tornaran més reparables només perquè s’introdueixin noves normes de disseny.

Si volem que la gent repari els productes ara, en lloc d’esperar anys a noves generacions de productes, els mecanismes de suport econòmic, com els bons de reparació, són essencials.

I què passa amb la plataforma de reparació que exigeix la Directiva?

Un altre element important és la plataforma europea de reparació. Els estats membres tenen fins al 2027 per implementar l’accés a aquestes plataformes.

A Alemanya, la gent té dificultats per trobar on reparar els seus productes?

Sí, però des del nostre punt de vista el principal problema no és que les persones consumidores no puguin trobar serveis de reparació. El problema més urgent és que aquests negocis estan desapareixent.

Moltes petites empreses de reparació tenen dificultats per trobar personal qualificat i molts propietaris s’acosten a la jubilació sense relleu generacional. Una gran part dels propietaris de negocis de reparació es podrien jubilar durant la pròxima dècada. Això crea un risc real de pèrdua de capacitat i de coneixement dins del sector, encara que millorin els marcs legals.

La Directiva aborda aquest problema?

No directament. La Directiva se centra en els drets de les persones consumidores i en les condicions de reparació, però no tracta el desenvolupament de la mà d’obra ni la formació.

Per això creiem que les mesures nacionals de foment de la reparació també haurien d’incloure programes de formació, iniciatives de desenvolupament de competències i suport per a les persones que vulguin iniciar un negoci de reparació. Sense personal format, reparar simplement no és possible.

Gràcies per compartir amb nosaltres tota aquesta informació tan rellevant. Queda clar que la Directiva sobre el dret a reparar és només el punt de partida. Alguna reflexió final que vulguis compartir?

Garantir que les peces de recanvi siguin assequibles, que la informació de reparació sigui accessible i que els reparadors independents no quedin exclosos és essencial. Però aquestes mesures legals s’han de complementar amb eines econòmiques que facin viable la reparació des del punt de vista financer.

Un veritable dret a reparar requereix més que legislació. Requereix mecanismes de finançament, programes de formació, infraestructura de reparació i un compromís polític a llarg termini. Només així les persones podran reparar els productes que ja tenen i mantenir-los en ús durant més temps.

Més informació sobre Runder Tisch Reparatur al seu web: https://runder-tisch-reparatur.de/

Feu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *