This article was co-authored by Ugo Vallauri, The Restart Project and Thomas Opsomer, iFixit

Visual: own canva desing, photo by Mark A Phillips

Presumably anticipating European legislation that will make it mandatory to supply spare parts to consumers, several smartphone brands have recently started making spare parts more easily available than they used to. Some are even collaborating with Right to Repair Europe co-founder and steering group member iFixit to do so. Does this mean that the right to repair our smartphones has finally arrived? Sadly, no. Many barriers remain, including repair-unfriendly design and lack of long-term software support. The latest example from Nokia is a case in point.

In 2022, smartphone giants Apple and Samsung as well as Google announced plans to sell genuine spare parts to users. It’s always a good thing for repair campaigners when the leading smartphone manufacturers make moves to embrace self-repair. However, the reality is not always as exciting as the announcements would lead one to believe. We’ve commented on the limitations of Apple’s programme before. The scope of products to which the Samsung programme applies is similarly underwhelming: it’s only available in the USA, and covers just a few models. In terms of spare parts available, it’s not all encompassing either, with batteries not being sold separately.

The latest brand to announce a self-repair programme was Nokia. They got a lot of media attention at the World Mobile Congress with the launch of their latest model, the G22, for which they put repair at the forefront of their messaging using the catchphrase ‘Quickfix repairability’ – leading many media outlets to see this as the pinnacle of a repairable phone and even prompting members to ask us whether the Right to Repair campaign endorses this product.

Indeed, similarly to what we’ve seen from other brands, the extended repair support for the Nokia G22 does represent a step in the right direction. HMD – the manufacturer of Nokia phones – makes available via iFixit some spare parts including the battery, and some official repair guides. These are two of the pillars of Right to Repair (although we’d like to see a larger selection of parts and of guides available). However, this does not mean that Nokia has fully embraced the Right to Repair as we understand it.

“The main problem with the new device is its design, which is not optimised for disassembly,” said Ugo Vallauri from The Restart Project. “For example, replacing the battery will take 35-60 minutes according to the official guide. Replacing the screen even requires a complete disassembly of the device, a process that can take as much as two hours – not exactly a “quick fix”. This is quite unfortunate, since screen repairs are the most common we see at community repair events – data from international events which we analyzed as part of the Open Repair Alliance shows  that 41% of all repairs are screen replacements.”

“Enabling consumers to repair their devices is a first step, although the short software support contradicts these efforts,” commented Johannes Wild from iFixit. Indeed Nokia ships the device with an outdated version of Android, committing to only 3 years of security updates from launch (not from last sales of the model)  – implying that it doesn’t think it’s worth investing in maintaining the device for longer. Also, Nokia is not publicly committing to making the parts available long-term. Will batteries and screens still be available when users need them beyond the 3 years of security updates?

In essence, Nokia is not yet doing everything that we expect to be legally required of all smartphones on the European market as soon as upcoming regulations enter into force. The new European regulations on “ecodesign” of smartphones and tablets, which we expect to be officially adopted in May, will require manufacturers to significantly raise the bar in terms of the range of parts available, design for repairability, durability of batteries, and long-term software support. 

And even those requirements will not usher in the golden era of Right to Repair, as we have commented before. But at least what is now perceived as a bold move, will then become the self-evident reality that it always should have been.

As a campaign, we will continue to insist on ambitious regulations requiring all manufacturers to make long-lasting products that can be repaired easily and affordably.

More news

12 febrer 2025

Les bateries tenen una vida útil limitada. Assegurar-se que siguin extraïbles i reemplaçables és crucial per allargar la vida útil dels productes més enllà de la durada d’una sola bateria. L’any 2023, es va adoptar finalment el Reglament Europeu sobre Bateries, que va entrar en vigor amb l’objectiu de garantir que aquesta tecnologia clau sigui produïda, utilitzada i gestionada de manera més sostenible. L’article 11 del Reglament sobre Bateries se centra específicament en els requisits d’extracció i reemplaçament de bateries portàtils i de bateries de mitjans de transport lleugers (MTL). Aquest article entrarà en vigor el febrer del 2027 i, mentrestant, la Comissió Europea ha estat treballant en unes directrius per a la seva aplicació. La nostra coalició ha aportar propostes al llarg d’aquest procés.  Les directrius per a l’aplicació harmonitzada de l’article 11 del Reglament sobre Bateries han estat recentment publicades al Diari Oficial de la Unió Europea. Tot i que no són vinculants legalment, aquestes directrius aporten llum sobre diverses disposicions de l’article 11 i orienten la seva interpretació i futura aplicació. Com és habitual, hem analitzat de prop el que contenen i el que no.  Definicions i excepcions Per començar, les directrius aclareixen algunes definicions – com, per exemple, qui és considerat un “professional independent” per a les operacions de reparació. També s’ofereixen orientacions sobre els tipus d’eines, seguint l’estàndard EN:45554(2020). No obstant això, és lamentable que, per considerar que una bateria és fàcilment extraïble per part dels usuaris, segons les directrius n’hi hagi prou amb que es pugui retirar amb eines comercialment disponibles, en comptes d’eines bàsiques, la qual cosa (i) faria la reparació més accessible per a tothom i (ii) s’alinearia amb la normativa existent d’Ecodisseny.  Excepcions parcials als requisits de l’Article 11 són possibles per a productes dissenyats per funcionar principalment en entorns humits. Les directrius confirmen cinc criteris que han de complir-se perquè aquestes excepcions siguin permeses -en aquest cas, les bateries només han de ser reemplaçables per un professional independent, no per l’usuari final. Els criteris de “compromís amb la seguretat” i “impossibilitat de redisseny” del producte es mantenen rigorosos, requerint proves directes en la documentació del producte. Com a resultat, seria lògic esperar que els índexs de protecció (IP) dels productes es confirmessin com a insuficients per demostrar el compliment dels criteris. Tanmateix, el text de les directrius conté un error ortogràfic important, especificant que les classificacions IP poden ser considerades “suficients” per demostrar el compliment, un error que cal corregir immediatament per evitar confusions.  Alguns productes es beneficien d’una exempció total de les normes, com ara productes vitals o crítics per a la seguretat, com dispositius mèdics implantables actius o crítics per a la seguretat, o productes que recullen dades contínuament, com dispositius de laboratori o terminals de punt de venda (TPV). Malauradament, els audiòfons també han estat inclosos entre els productes elegibles per a l’exempció total per “riscos de seguretat” en cas de substitució de la bateria, tot i que es pot realitzar perfectament de manera segura per l’usuari.  Què passa amb les bateries dels telèfons intel·ligents? Lamentablement, s’ha perdut una gran oportunitat per garantir que totes les bateries de telèfons intel·ligents i tauletes siguin extraïbles i reemplaçables per les persones usuàries. Després de diversos canvis de criteri per part de la Comissió al llarg del procés legislatiu, les directrius indiquen que, per a les bateries portàtils cobertes per la normativa d’Ecodisseny per a telèfons i tauletes, aquesta tindrà prioritat sobre el reglament de Bateries, permetent una important excepció als requisits d’extracció i reemplaçament per als dispositius que compleixin determinats requisits de durabilitat de la bateria i resistència a l’aigua. Això no només contradiu l’objectiu mateix del Reglament de Bateries, sinó que també corre el risc d’establir un precedent perillós decara als futurs requisits d’Ecodisseny específics per a productes, reforçant una falsa dicotomia entre durabilitat i reparabilitat.  Compatibilitat i disponibilitat de bateries de recanvi Quan és hora de reemplaçar una bateria, s’espera que les bateries de recanvi siguin disponibles i compatibles amb el respectiu dispositiu. També s’espera que la compatibilitat no es restringeixi només a bateries originals. Per sort, les directrius clarifiquen que el disseny de les bateries ha de permetre l’ús tant de bateries originals con de compatibles, mentre que s’asseguri la seguretat, funció i funcionalitat d’ambdues. També prohibeixen les pràctiques de programa que limiten el reemplaçament de bateries influenciant la funcionalitat dels productes, especialment l’emparellament de peces. Tanmateix, el que podria ser un problema és que proveir instruccions de reemplaçament en el manual de l’usuari és només “molt recomanable” i no requerit per als fabricants.  Les bateries de recanvi han de ser tant accessibles com assequibles per permetre realment la reparació. Les directrius especifiquen que les bateries de recanvi s’han d’oferir durant almenys cinc anys després de la comercialització de la darrera unitat del producte. També ofereixen orientacions sobre el termini màxim de lliurament, fent referència als requisits existents d’Ecodisseny, i afirmen que les bateries s’han d’oferir a un preu raonable i no discriminatori. Tanmateix, aquest concepte no es defineix més detalladament. Un criteri basat en la proporcionalitat respecte al preu del producte seria adequat, ja que diversos estudis han demostrat que els consumidors tendeixen a substituir en lloc de reparar quan el cost total de la reparació supera el 30% del preu d’un producte nou o equivalent. Atès que els costos de reparació inclouen no només les peces de recanvi sinó també la mà d’obra i els costos de transport, seria recomanable establir un llindar proporcional molt per sota del 30% del cost d’un producte nou. Aquesta mesura hauria d’aplicar-se també de manera general a totes les peces de recanvi dels productes coberts pels requisits de reparabilitat, ja que la Directiva sobre el Dret a la Reparació també …